Archive Page 2

El Jutge Ortuño presenta el seu llibre “Justicia sin Jueces” a Igualada

El Jutge Ortuño serà a Igualada per a presentar el seu llibre Justicia sin Jueces, on ofereix alternatives a la judicialització de la vida

Imatge Pascual Ortuño

El jutge Pascual Ortuño, Magistrat,  de l’Audiència Provincial de Barcelona, i referent a Catalunya i a  Iberoamerica en el foment de les Alternatives al litigi judicial en la resolució de conflictes, presentarà el seu últim llibre, Justicia sin jueces, el proper dilluns, 18 de març, a les 18.00 h, a la Biblioteca Central d’Igualada. Ortuño és també professor de Resolució Alternativa de Conflictes a la Universitat Pompeu Fabra. Va ser director de l’Escola Judicial Espanyola, Director General de Dret Privat del Govern de Catalunya. És també professor de màsters i postgraus en Mediació a les universitats d’Almeria, Balears, Barcelona, Complutense i Carlos III de Madrid.

El magistrat Ortuño afirma en el seu llibre que la confrontació legal i judicial no és una bona via per a la resolució de conflictes. Expressions com “Ens veurem als tribunals” o “ho he posat en mans dels meus advocats” són expressions tan quotidianes que ja no ens sorprenen, acostumats com estem a veure als diferents famosos i polítics utilitzar-les. Vivim en temps on els tribunals ho omplen tot, tant que podem parlar d’una judicialització de la societat.

Quan parlem del conflicte dins l’àmbit de la família, una demanda judicial equival a una declaració de guerra, i quan hi ha fills pel mig les primeres víctimes, i les que resultaran més damnificades, seran ells.

La nostra no és una cultura de la negociació, afirma el jutge Ortuño. A més, explica com a la pràctica diària dels jutjats i tribunals es constata com més de la meitat dels processos s’haurien pogut solucionar de forma favorable per a les dues parts amb una adequada negociació, però que no es va intentar per la falsa creença de que es podria guanyar un judici sense la necessitat de negociar res. En les cultures anglosaxones, per contra, la negociació està fortament arrelada, i la demanda judicial és l’últim pas, al qual es recorre quan tots els altres han fracassat. En la mediació són les pròpies persones que tenen el conflicte les encarregades de trobar un acord satisfactori, i el mediador les ajuda a establir el context que faci possible aquests acords, però sense treure’ls-hi el protagonisme, com passa quan hi ha una demanda judicial, on aleshores són els advocats de les parts i el jutge els qui prendran el protagonisme.

En la cultura anglosaxona la demanda judicial serà l’últim pas perquè la negociació d’una solució entre les pròpies parts sempre és mès ràpida i menys costosa, tan a nivell emocional com econòmic. A més, els acords als quals s’arriba després d’una mediació sempre es compliran millor per part de tothom, la qual cosa és conseqüència d’haver estat recolzats per les dues parts. Malgrat que en la via judicial hi hagi una sentència,  a l’hora de la veritat aquesta sempre té menys pes que la voluntat de les pròpies persones per a complir el que han acordat.

La població és víctima d’aquesta cultura del litigi, ja que els costos d’un procés judicial repercuteixen sobre els litigants quan han de resoldre un conflicte, i la inèrcia del sistema no els ofereix alternatives al judici. També ajuda al manteniment d’aquesta cultura de la judicialització la convicció popular de que “Sentència” i “Justícia” són sinònims.  Per al jutge Ortuño, i després de més de 30 anys dictant sentències s’ha de presumir que sap el que diu, són dos coses diferents. Afegeix que en la nostra cultura, qualsevol altra forma de terminació dels litigis, les anomenades terceres vies basades en el consens, no tenen el mateix reconeixement social.

En alguns casos, segueix explicant el jutge Ortuño, el dèficit en la comprensió de la metodologia de les Alternatives en la Resolució de Conflictes per part dels operadors jurídics (Advocats i jutges) està en l’origen del rebuig inicial que susciten. S’acostuma a témer el desconegut, especialment quan s’ostenta una situació de privilegi en el sistema que es pretén modificar.

La mentalitat competitiva del vèncer i guanyar és un llast important que frena el desenvolupament de la mediació, que requereix que les persones intentin imaginar-se les raons de l’altra part, que es preguntin per les causes que han motivat les discrepàncies i quines dificultats té intentar arribar a un consens. Intentar posar-se en les sabates de l’altre no té bona premsa, diu Ortuño.

  Aquest acte està organitzat pel  Grup de Treball de Coordinació de Coparentalitat de la Secció d’Alternatives de Resolució de Conflictes del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya, juntament amb l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia, i vol ser un pas endavant en la difusió i implementació de les Alternatives en la Resolució de Conflictes a casa nostra, donat que des d’aquestes entitats es creu que la  judicialització de la vida és un problema social greu.  L’acte és gratuït i obert a tothom. Cal inscripció prèvia: www.copc.cat/cursos o al 932 478 650

Molt interessant.

https://psicoterapiahumanista.es/ca/agenda-ca/93-articulos/213-nuestra-posicion-ante-el-plan-ministerial-contra-las-pseudociencias.html?tmpl=component&print=1&layout=default

 

CONFERÈNCIA: Dificultats de l’aprenentatge i fracàs escolar.

Cartell xerrada MONTSE

Dimarts, 25 de setembre del 2018 a les 19:00, a la Biblioteca Central d’Igualada.

Els trastorns de l’aprenentatge poden ser l’origen del fracàs escolar. Tot i que l’infant té un nivell normal d’intel·ligència i una adequada escolarització, hem de començar a preocupar-se si aquest no avança en cap dels aprenentatges de la manera desitjada. Cal diferenciar les dificultats / retards puntuals en l’aprenentatge dels trastorns perquè aquests si que persisteixen durant tota la vida. En aquesta xerrada exposarem les dificultats dels trastorns més freqüents durant l’etapa escolar … dislèxia, TDAH … oferint una petita pinzellada. També tindrem en compte la importància de la implicació dels pares a l’escola.

CIMG2367

Montse Martí Muñoz                           Llicenciada en Psicologia

Màster dificultats de l’aprenentatge i trastorn del llenguatge

Presidenta APPA

DIFICULTATS DE L’APRENENTATGE ESCOLAR

 

 

 

GURÚS

 

Gurú és una paraula que ve del sànscrit i significa mestre. A Orient s’ utilitza de forma habitual per anomenar un “mestre espiritual”. Com “karma” o “mandala”, forma part de paraules que s’ han colat al nostre vocabulari de forma quotidiana. El seu significat, en canvi, no s’ ha exportat i provoca recels al nostre món occidental, tant partidari de la independència, on la idea de la pròpia evolució espiritual sota les instruccions d’una altra persona més preparada es considera una gran pèrdua d’ autonomia.

A l’ Índia, és una gran oportunitat trobar algú que ens ensenyi el camí, o un tros del camí, cap a la felicitat. Els pares i mares confien l’ educació dels seus fills en algun savi espiritual. Etimològicament, guru, paraula plana en sànscrit, vol dir “el que té pes, importància”, i és qui dóna llum o treu foscor, un sherpa emocional, com li agrada anomenar-ho a un bon amic de la nostra associació, en Daniel Gabarró. La síl·laba “gu” significa foscor, mentre que “ru” significa destrucció de la foscor (llum). Gurú és qui té l’ habilitat de destruir la foscor o ignorància a través del coneixement esotèric o suprem. La paraula occidental més assimilable, seria la de savi. El savi inspìra d’ altres amb cites que mostren el seu aprenentatge.

Tenir gurus o savis inspiradors forma part de la condició humana. A occident, brandant la bandera de la llibertat, som poc avesats a que un tercer ens mostri el camí, però no dubtem, hipòcritament, a tenir ídols o gurus no espirituals: futbolistes, models, experts en noves tecnologies o autèntics xarlatans que ens venen fum. L`ànsia de trobar l’ autenticitat i les respostes a les nostres preguntes hi és igual a orient que a occident i la demanda de qui es presenta com a guru o expert és tant alta, accelerada per les facilitats comunicatives actuals i l’ augment de l’ esperança de vida, que es fa necessari distingir entre el savi i el fraudulent, moltes vegades mal anomenat guru.

Si valorem que el creixement personal tant sol·licitat en psicoteràpia és un treball que aporta llum i saber sobre un mateix a la persona, mostrant els trastorns i el caràcter que ens dificulta el nostre feliç desenvolupament, els psicòlegs també som gurus. Una de les frases que més he escoltat dins i fora de la psicoteràpia és “jo no hi crec en els psicòlegs”. Això confirmaria que en l’ imaginari de molta gent som encara sovint una opció mística o espiritual més que sanitària o mèdica. La frase s’ acostuma a dir un primer dia de psicoteràpia o atenció clínica. Després ja no es diu més, ja que la persona se n’adona que no se li demana cap creença, ni cap acte de fe, ni, sobretot, se li promet res, i, menys, amb garanties de seguretat. S’ adona la persona que a consulta s’ aplica un mètode constant enfocat en la simptomatologia i necessitats de la persona, com pot passar en una consulta mèdica. I això li acostuma a donar seguretat i confiança, aspecte clau de la bona relació terapèutica, que serà l’ encarregada de portar resultats o canvis.

Sovint les persones perdem la capacitat de saber avaluar com ens va un procés terapèutic: de vegades confiem plenament en una intervenció puntual que no aporta cap millora i no valorem algun procés que hem abandonat just mentre produïa canvis significatius. Volem les millores que tenim en ment moltes vegades i no les que ens convenen, sobretot si suposen renúncies o enfocaments de pèrdues viscudes. Això fa més difícil distingir la teràpia que cura de la que ven fum.

Aquest article pretén ser unes pinzellades a modus de guia per distingir entre el bon gurú i el gurú fraudulent, tant dins la medicina, com dins la psicologia, com dins el creixement personal. L’ objectiu és evitar tants casos de persones que es confien a professionals dubtosos que els poden ocasionar grans greuges personals, danys relacionals, en l’ autoestima, fraus econòmics,… Què podem fer per destriar entre tanta oferta variada amb tants noms emergents?

Algunes persones són més hàbils que d’ altres per guiar-se per la intuïció i les seves senyals. D’ altres són més pràctiques, més observadores de la realitat i capten evidències tangibles. Ens calen aquests criteris per fer bones avaluacions del procés terapèutic que triem o estem rebent. Totes les persones tenim sistemes per adonar-nos-en que la bona medicina és la que cura, en primer lloc, i, en segon lloc, la que reuneix alguns requisits que pretenc recollir.

* Expertesa. Ens hem d’ acostumar a traduir la saviesa i coneixement de l’ expert que escollim en formació i experiència. Acostumem-nos a demanar al professional aquestes dades. Hi ha diferents criteris que ens ratificaran la confiança que puguem tenir en el professional o savi. Per evitar disgustos convé escollir un professional amb titulació i col·legiació professional. En psicoteràpia ens cal valorar un rodatge mínim a nivell de treball personal (psicoteràpia o tractament propi), formació titulada oficial i psicoteràpia o tractament tutoritzat dels altres. Estem parlant d’ un total d’ unes 2000 hores mínimes entre tot. Si parlem d’ un alt nivell d’ expertesa, podem recórrer a la consigna de Malcolm Gladwel al llibre “Els fora de sèrie”, on defensa que 10000 hores de pràctica són imprescindibles per considerar que es domina força bé un coneixement aplicat. Això ja ens situa la persona experta en un treball mínim de cinc anys intensius, o bé deu anys més folgats, de pràctica per exercir el domini d’ una disciplina. Declinem, per tant, totes les propostes de tractament de professionals que han fet un curs de mesos o bé d’ un o dos anys amb poques hores de pràctiques, almenys si darrera no hi ha un títol universitari que l’ avali. En cas contrari, cal que assumim la responsabilitat de la manca de garanties del procés terapèutic que emprendrem i que extremem les precaucions per evitar fraus personals o econòmics importants, especialment si ens reconeixem com a persones insegures, influenciables o amb tendència a la dependència.

* Evitem el terapeuta, gurú o savi que es presenta com un assessor global per la persona, que passarà a no prendre decisions en tots els àmbits de la vida sense abans haver- lo consultat. Parlem de professionals que assessoren la persona a un nivell global, més enllà de la demanda per la que es consulta, i que creen un vincle de dependència, sovint buscat pel propi pacient.

* Fixem-nos que el professional respecti els temps i horaris acordats i no exerceixi un sistema de contacte fora de l’ àmbit professional o del decidit prèviament. Prenem precaució si té un nivell d’ intromissió en la vida personal.

* Observem que el terapeuta, savi, gurú o guia triat sigui congruent, coherent entre el que predica i el que practica. Siguem crítics amb la falta de modelatge ja que és un indicador de fraudulència del professional. La persona que ens ha de conduir a un objectiu, ha d’ haver transitat el camí per conduir-nos-hi.

* Fixem-nos en els preus, que siguin raonables o de mercat i que no hi hagin contrapartides econòmiques de sorpresa o bé demandes d’ implicació econòmica “voluntària” en projectes on ens sentim pressionats a participar-hi. O que ens demana que consumim productes naturals o farmacològics (sovint són els seus productes) de cost elevat de forma continuada

* Un bon professional té un plantejament holístic i obert a la cooperació quan el seu objectiu és honest. Si ens trobem amb un professional exclusivista, que limita la nostra confiança en altres tractaments , demana que seguim només les seves pautes i no està inclinat a coordinar-se amb altres col·legues professionals, utilitza unes arts dubtoses. Especialment, hem de desconfiar si el professional demana que limitem la comunicació amb els nostres familiars o amb les nostres persones de confiança, allunyant-nos de la nostra xarxa natural de suport. O bé si ens demana que deixem de prendre tractaments, medicacions o productes naturals que reconeixem que ens funcionen o són de provada eficàcia. O bé si ens demana que abandonem teràpies o tractaments que ens estaven funcionant. Convé que el professional proposi i no imposi, que demani permís per fer canvis d’orientació o tractament que afectaran al pacient i que ens expliqui bé el full de ruta o l’ objectiu final del criteri que aplica per poder decidir triar-lo. Recordem que el professional poc ètic procura apartar la persona del seu grup per poder debilitar-la i aprofitar-se’n. Funciona en un sentit sectari. Compartim amb les persones estimades els tractaments que anem a fer perquè entre tots fem pinya per detectar qualsevol índex d`estafa, de megalomania del professional, metge, psicòleg, guia espiritual, savi, gurú o terapeuta.

* Desconfiem del terapeuta que promet objectius difícils d’ acomplir, cobdiciosos, com l’ èxit, l abundància econòmica, la fortalesa personal il·limitada, la felicitat constant, la curació definitiva, la veritat absoluta,… Pensem que quan consultem un metge, psicòleg o terapeuta ens sentim especialment vulnerables, potser necessitats o dependents i les promeses miraculoses ens sedueixen molt . La necessitat sovint ofusca el criteri, la veueta que ens diu que alguna cosa grinyola en la promesa delirant que ens puguin fer.

Hi ha d’ altres aspectes que poden ser bons criteris d’ elecció d’ un professional que ens atengui. Convido a tots els lectors i lectores a completar la meva llista a partir de les seves experiències. Escriviu-nos explicant-nos les vostres experiències. Recordem que el professional que escollim per guiar-nos, el tipus de teràpia i els objectius aniran en funció del coneixement que tinguem de nosaltres mateixos i de l’ objectiu que pretenguem. Quan bàsicament volem fer callar els nostres símptomes o quan volem que algú es faci càrrec de nosaltres som més candidats a trobar un professional que ens ofereixi justament això. Tenim dreta a una atenció honesta i a una psicoteràpia de qualitat i CONFIANÇA.

 

PILAR ARBÓS AIXALÀ

PSICÒLOGA GENERAL SANITÀRIA

Conferència: De l’autisme i la nova categoria diagnòstica: Trastorn de l’Espectre Autista.

El proper dimecres, 23 de maig, a les 19.00 h. a la Biblioteca Central D’Igualada

Davant l’increment de diagnòstics en Trastorns de l’Espectre Autista sorgeixen preguntes. La més important és: i ara què fem? La Vanessa Postigo, psicòloga amb experiència en autisme i trastorn mental greu plantejarà una manera de tractar la dificultat de l’autista tot exposant la seva pràctica clínica. També plantejarà un debat sobre l’increment del diagnòstic dels trastorns de l’espectre autista. (TEA). La ponent treballa en diferents dispositius amb nens/es i adolescents amb autisme.  És també sòcia de l’APPA.

L’acte l’organitza l’APPA (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

El que fa bullir el grup de whatsapp de la nostra associació

 

El  grup de whatsapp de la nostra associació bull cada vegada que una notícia d’interès social acapara els titulars de diaris i noticiaris: Atemptats de Barcelona, 1 d’octubre, Sentència del cas La manada. Aleshores algunes veus dins el grup reclamen que els psicòlegs, com a col·lectiu, i la nostra associació, com a organització concreta d’aquest col·lectiu, ens hauríem de posicionar respecte aquestes qüestions. La psicologia té molt a dir respecte a molts temes, però crec que el repte és sempre, i no només per a la psicologia, explicar les complexitats de de les coses de manera entenedora, sense recórrer a la simplificació com malauradament veiem sovint. I evidentment sense recórrer al partidisme, com veiem encara més sovint, la qual cosa no vol dir no prendre part, però sí poder-la deixar de banda i enlairar-se per captar la totalitat sense massa contaminació. I d’això els psicòlegs sí que en sabem, o almenys hauríem de saber, ja que és part essencial de la nostra professió, almenys de la de psicòleg clínic, el saber-ho fer.

Delimitant una mica més el tema, parlaré dels conflictes entre pobles, o nacions, i no és pas que vulgui parlar de manera genèrica per obviar parlar-ne del que actualment enfronta a Espanya-Catalunya, sinó que recentment he tingut accés a una sèrie de conferències que el músic jueu Daniel Barenboim ha fet per a la BBC al respecte, i que considero magistrals. Utilitzant el símil d’una orquestra i el que és necessari perquè soni bé, explica conceptes que paga la pena repassar. És potser per això que Barenboim, juntament amb el professor Palestí de la Universitat de Columbia Edward Said va crear fa uns anys una orquestra formada per àrabs i jueus. Preguntats pels motius pels quals ho van fer, Said contestà que van assumir “que la ignorància no és una estratègia per a la supervivència a llarg termini”. És a dir, que pretenien que mitjançant el contacte entre músics àrabs i palestins els uns arribessin a conèixer als altres. No és un objectiu gaire ambiciós, podria dir algú, però això depèn amb l’òptica amb que és miri. No sé si va ser Orwell qui va escriure que en qualsevol conflicte la primera víctima és sempre la informació. En comptes d’aquesta, la propaganda és fa la reina de la situació. Cada bàndol aleshores recorre a la posició més extrema del contrari per il·lustrar precisament el seu extremisme, presentant aquest exemple extrem com la posició representativa de l’adversari.

Quantes vegades ens llevem escoltant les cròniques de Jiménez Losantos o de la Cope? Malgrat estar sintonitzant mitjans de comunicació de casa nostra. Quantes vegades ens han posat aquests mitjans les imatges del “a por ellos”?, i les que ens queden.  Evidentment que els mitjans de l’altre bàndol fan el mateix, i hom està temptat de dir que molt més, però més val deixar-ho així. El que és cert és que al final no ens arriba la realitat mitjançant els medis de comunicació, ja que públics o privats, no estan servint a aquesta funció, que és la principal que se’ls suposa, sinó a d’altres menys filantròpiques. Al final acabem veient que els mitjans, en comptes de comunicar-nos, ens separen.

Prometo que si algú se li acut iniciar una campanya al change.org promovent utilitzar a partir d’ara la denominació “Mitjans de separació” per referir-se a les cadenes de radio, TV, diaris, etc, tindrà el meu recolzament.

música.jpgPerquè a les coses se les ha de denominar pel seu nom, i respecte això els psicòlegs sí que estem conscienciats. És a dir, que conèixer a l’altre no és una cosa tan senzilla com podria semblar a priori. Per conèixer a l’altre, hem d’estar en contacte amb ell i punto, si se’m permet l’expressió. No val que un tercer ens en faci cinc cèntims, o ens faci una explicació detallada. Això no serveix per conèixer-lo. Hem d’estar en contacte amb ell. Per tant, aquests músics àrabs i palestins que pertanyen a una mateixa orquestra han de passar moltes hores junts, han de tocar junts, treballar junts. La possibilitat pel coneixement mutu s’estableix així veritablement. ¿Però és aquest contacte, tot i que necessari, condició suficient per a que s’estableixi el coneixement mutu? Barenboim ens diu que no, però “pot despertar la curiositat, i després potser el coratge, per a escoltar la narrativa de l’altre i acceptar la seva legitimitat”

I aquí comencen les analogies amb una orquestra filharmònica. Mentre l’orquestra toca, cada músic ha de fer dos coses fonamentals per a que la música del conjunt soni bé, i a més a més les ha de poder fer de manera simultània. En primer lloc ha de saber  expressar-se, perquè altrament no està contribuint a l’experiència musical del conjunt, però a la vegada és imperatiu que escolti als altres instruments, i que entengui el que estan fent, perquè si no el conjunt també es ressentirà. És totalment impossible que una orquestra faci bona música si els seus components no poden fer bé aquestes dues coses a la vegada: expressar-se i escoltar.

Arribats a aquest punt Barenboim ens explica la diferència entre poder i força. El poder es basa en el control i en explotar les debilitats de l’altre. El símil és quan en una orquestra els instruments “forts” (trompetes i trombons) tapen als altres impedint que s’escoltin. La peça que està interpretant la orquestra  aleshores té poder, però no força. Quan pel contrari, els trombons i les trompetes sonen amb un volum suficient com per que els altres instruments siguin escoltats, instruments que potser estan tocant en contrapunt, és a dir, amb altres veus, aleshores el conjunt té força, perquè les diferents veus generen la tensió que li confereix la força a la peça musical. Per a que això succeeixi, és necessària la transparència, és a dir, la possibilitat que tots els instruments siguin escoltats. És així com tots poden arribar a la seva màxima expressió, conferint-li d’aquesta manera força al conjunt: precisament perquè tots els instruments sustenten l’expressió plena dels demés. Però per que això succeeixi és bàsic que a una orquestra tots escoltin (els trombons i trompetes per a no tocar amb més volum del que taparia als demés) i s’expressin ( els instruments més “delicats” han de ser decidits i no amagar-se darrere la seva delicadesa).

Jose Fernández Aguado

Psicòleg especialista en psicoteràpia (EFPA), Psicòleg General Sanitari i Secretari de l’APPA

EnDolç: Una visió del dol al llarg de totes les etapes vitals

Xerrada el proper dijous dia 19 a les 19h a la Biblioteca Central d’ Igualada.

Entendre, detectar i normalitzar els processos de dol i mort ens pot ajudar a viure des d’ una altre perspectiva.

Sovint, en la nostra societat i cultura, posem més atenció a allargar la vida que a viure-la i oblidem que la mort en forma part de manera constant,  oferint-nos les eines per a una vida més plena i conscient. Veurem, des de la infància fins la vellesa, aquells dols habituals, els atípics i no reconeguts, les fases i posibles recursos d’ acompanyament en cas Cartell xerrada EnDolçd’ una pèrdua.

cd1c9699-1e3f-4370-b9cc-ea019bb5ea40.jpg

Parlem de la dislèxia com a transtorn de l’aprenentatge

Els trastorns de l’aprenentatge (TA), en molts casos, són l’origen del fracàs escolar dels nostres fills. Aquests trastorns solen ser de base neurobiològica, sovint de component genètic, que provoquen que un infant amb un nivell d’intel·ligència normal no pugui assolir o avançar en els aprenentatges. En aquesta ocasió parlarem de la dislèxia (trastorn de la lectoescriptura), que afecta aproximadament entre un 8-10% dels alumnes. La lectura, en la nostra societat, és un recurs que tenim disponible, però que al igual que un instrument musical s’ha d’afinar.

L ’any 2013 es va publicar “La dislèxia. Guia per a la detecció i actuació en l’àmbit educatiu” per tal d’ajudar els mestres en la detecció, ja que solen ser ells els que donen la veu d’alarma, però encara ens preocupa als professionals que molts dels alumnes que pateixen dislèxia no tinguin cap diagnòstic i acabin abandonant els estudis. Els mestres haurien de saber quin és el principal mètode a seguir, les activitats que s’han de plantejar i què fer per ajudar aquells alumnes que no avancin en la lectura.

L’ideal seria que a partir de la detecció precoç de la dislèxia es fomenti una intervenció

dislexia

professional coordinada entre el centre educatiu, la família i el nen. La psicoeducació seria el primer abordatge que es realitzaria oferint informació als pares sobre què és, com evoluciona i com es tracta aquest trastorn disminuint així l’angoixa. Seguidament es treballaria en la reeducació, s’ha de basar en funcions lingüístiques, treballant la lectoescriptura (consciència fonològica, velocitat lectora, expressió escrita, ortografia, associació grafema-fonema…..) La dislèxia no és una malaltia que es curi, però amb una bona reeducació i metodologia adequada els avenços que es poden aconseguir són molt importants per al futur de qualsevol alumne que la pateixi.

MONTSE MARTÍ I MUÑOZ.                                            

Presidenta de l’APPA

LLICENCIADA EN PSICOLOGIA

MASTER DIFICULTATS DE L’APRENENTATGE I TRASTORN DEL LLENGUATGE

PSICÒLOGA GENERAL SANITÀRIA                                

¿Para qué sirve un psicoanálisis?

Un psicoanálisis sirve para «casi» todo. Ese casi tiene que ver con un vacío necesario, con una falta, con que todo ser humano se encuentra en algún momento de su vida, con suerte. (Lacan)

Es así como, cuando nos damos cuenta de que nos falta algo, cuando sabemos que nos pasa algo pero no lo podemos expresar, además nos irrita, nos produce malestar, nos enfada o nos obsesiona, es ahí cuando debamos consultar a un analista. No es una falta material, no es una falta tangible, es una falta simbólica, algo que no se puede decir o para lo que no haypiedra en el caminopalabras, sino lágrimas, gritos o malestar físico. Muchos y variados son los síntomas en que aparece esa falta y nos hace saber que algo anda mal. Lo que nos falta puede tomar muchas formas, nos puede faltar el trabajo, nos puede faltar la pareja, los hijos, o querer un ascenso. En el mejor de los casos, eso que nos falta lo vamos a ir a buscar, contando con la motivación. Pero no siempre se encuentra esta motivación, puede estar bloqueada por causas externas o internas. Este bloqueo suele ser un obstáculo a que ese algo que nos falta pueda ser tratado, o puesto en palabras para dar lugar a que surja el deseo y así, poder ir a buscar lo que nos falta.

A pesar de parecer una repetición de términos, se trata de dar un lugar al malestar, al enfado, a la irritación o a la obsesión, y ponerlos a recaudo de un profesional. Y será a través de las palabras y los relatos que cada uno cuenta como, con una escucha atenta, sea posible dar una vuelta de tuerca a ese malestar. Para detectar eso que falta, se trata de una reconstrucción o de una edificación, en que de alguna manera se expresa eso que queremos o eso que nos inhabilita.

Lo que nos inhabilita, o esa piedra con la siempre tropezamos, es la piedra que siempre aparece en el camino y no sabes porque está ahí. Se puede nombrar como repetición. La repetición vendría a ejemplificarse como “siempre me pasa lo mismo”… Pues bien, un análisis puede ayudar justamente a detectar eso que se repite y, al menos, estar advertido, o incluso que deje de insistir en repetirse.

Por tanto, un análisis es recomendable para aquel que quiere un cambio a largo plazo, sobretodo, a alguien dispuesto a angustiarse un poquito cada sesión, para alcanzar algo parecido a la libertad después de un tiempo empleado.

Vanessa Postigo Poveda

Colegiada 22.047


Abril 2021
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930