El que fa bullir el grup de whatsapp de la nostra associació

 

El  grup de whatsapp de la nostra associació bull cada vegada que una notícia d’interès social acapara els titulars de diaris i noticiaris: Atemptats de Barcelona, 1 d’octubre, Sentència del cas La manada. Aleshores algunes veus dins el grup reclamen que els psicòlegs, com a col·lectiu, i la nostra associació, com a organització concreta d’aquest col·lectiu, ens hauríem de posicionar respecte aquestes qüestions. La psicologia té molt a dir respecte a molts temes, però crec que el repte és sempre, i no només per a la psicologia, explicar les complexitats de de les coses de manera entenedora, sense recórrer a la simplificació com malauradament veiem sovint. I evidentment sense recórrer al partidisme, com veiem encara més sovint, la qual cosa no vol dir no prendre part, però sí poder-la deixar de banda i enlairar-se per captar la totalitat sense massa contaminació. I d’això els psicòlegs sí que en sabem, o almenys hauríem de saber, ja que és part essencial de la nostra professió, almenys de la de psicòleg clínic, el saber-ho fer.

Delimitant una mica més el tema, parlaré dels conflictes entre pobles, o nacions, i no és pas que vulgui parlar de manera genèrica per obviar parlar-ne del que actualment enfronta a Espanya-Catalunya, sinó que recentment he tingut accés a una sèrie de conferències que el músic jueu Daniel Barenboim ha fet per a la BBC al respecte, i que considero magistrals. Utilitzant el símil d’una orquestra i el que és necessari perquè soni bé, explica conceptes que paga la pena repassar. És potser per això que Barenboim, juntament amb el professor Palestí de la Universitat de Columbia Edward Said va crear fa uns anys una orquestra formada per àrabs i jueus. Preguntats pels motius pels quals ho van fer, Said contestà que van assumir “que la ignorància no és una estratègia per a la supervivència a llarg termini”. És a dir, que pretenien que mitjançant el contacte entre músics àrabs i palestins els uns arribessin a conèixer als altres. No és un objectiu gaire ambiciós, podria dir algú, però això depèn amb l’òptica amb que és miri. No sé si va ser Orwell qui va escriure que en qualsevol conflicte la primera víctima és sempre la informació. En comptes d’aquesta, la propaganda és fa la reina de la situació. Cada bàndol aleshores recorre a la posició més extrema del contrari per il·lustrar precisament el seu extremisme, presentant aquest exemple extrem com la posició representativa de l’adversari.

Quantes vegades ens llevem escoltant les cròniques de Jiménez Losantos o de la Cope? Malgrat estar sintonitzant mitjans de comunicació de casa nostra. Quantes vegades ens han posat aquests mitjans les imatges del “a por ellos”?, i les que ens queden.  Evidentment que els mitjans de l’altre bàndol fan el mateix, i hom està temptat de dir que molt més, però més val deixar-ho així. El que és cert és que al final no ens arriba la realitat mitjançant els medis de comunicació, ja que públics o privats, no estan servint a aquesta funció, que és la principal que se’ls suposa, sinó a d’altres menys filantròpiques. Al final acabem veient que els mitjans, en comptes de comunicar-nos, ens separen.

Prometo que si algú se li acut iniciar una campanya al change.org promovent utilitzar a partir d’ara la denominació “Mitjans de separació” per referir-se a les cadenes de radio, TV, diaris, etc, tindrà el meu recolzament.

música.jpgPerquè a les coses se les ha de denominar pel seu nom, i respecte això els psicòlegs sí que estem conscienciats. És a dir, que conèixer a l’altre no és una cosa tan senzilla com podria semblar a priori. Per conèixer a l’altre, hem d’estar en contacte amb ell i punto, si se’m permet l’expressió. No val que un tercer ens en faci cinc cèntims, o ens faci una explicació detallada. Això no serveix per conèixer-lo. Hem d’estar en contacte amb ell. Per tant, aquests músics àrabs i palestins que pertanyen a una mateixa orquestra han de passar moltes hores junts, han de tocar junts, treballar junts. La possibilitat pel coneixement mutu s’estableix així veritablement. ¿Però és aquest contacte, tot i que necessari, condició suficient per a que s’estableixi el coneixement mutu? Barenboim ens diu que no, però “pot despertar la curiositat, i després potser el coratge, per a escoltar la narrativa de l’altre i acceptar la seva legitimitat”

I aquí comencen les analogies amb una orquestra filharmònica. Mentre l’orquestra toca, cada músic ha de fer dos coses fonamentals per a que la música del conjunt soni bé, i a més a més les ha de poder fer de manera simultània. En primer lloc ha de saber  expressar-se, perquè altrament no està contribuint a l’experiència musical del conjunt, però a la vegada és imperatiu que escolti als altres instruments, i que entengui el que estan fent, perquè si no el conjunt també es ressentirà. És totalment impossible que una orquestra faci bona música si els seus components no poden fer bé aquestes dues coses a la vegada: expressar-se i escoltar.

Arribats a aquest punt Barenboim ens explica la diferència entre poder i força. El poder es basa en el control i en explotar les debilitats de l’altre. El símil és quan en una orquestra els instruments “forts” (trompetes i trombons) tapen als altres impedint que s’escoltin. La peça que està interpretant la orquestra  aleshores té poder, però no força. Quan pel contrari, els trombons i les trompetes sonen amb un volum suficient com per que els altres instruments siguin escoltats, instruments que potser estan tocant en contrapunt, és a dir, amb altres veus, aleshores el conjunt té força, perquè les diferents veus generen la tensió que li confereix la força a la peça musical. Per a que això succeeixi, és necessària la transparència, és a dir, la possibilitat que tots els instruments siguin escoltats. És així com tots poden arribar a la seva màxima expressió, conferint-li d’aquesta manera força al conjunt: precisament perquè tots els instruments sustenten l’expressió plena dels demés. Però per que això succeeixi és bàsic que a una orquestra tots escoltin (els trombons i trompetes per a no tocar amb més volum del que taparia als demés) i s’expressin ( els instruments més “delicats” han de ser decidits i no amagar-se darrere la seva delicadesa).

Jose Fernández Aguado

Psicòleg especialista en psicoteràpia (EFPA), Psicòleg General Sanitari i Secretari de l’APPA

0 Responses to “El que fa bullir el grup de whatsapp de la nostra associació”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




Mai 2018
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

%d bloggers like this: