Pilot Automàtic

Apliquem la lògica de les xarxes socials tecnològiques a la vida quotidiana i…la lògica cessa! Fa poc em van fer arribar un correu que deia que era de la Facultat de Psicologia de Salamanca i que ens convidava a sortir al carrer a fer amics “sense Facebook”, però amb el protocol d’ aquesta xarxa. Consistia en anar amunt i avall pel carrer i perseguir a la gent per explicar-los què hem menjat, què hem fet al cap de setmana, què pensem sobrfacebooke temes de la vida,… Vaja, el viu retrat de ser un pesat o una pesada. Deia el que escrivia que ja havia aconseguit tres amics, dos policies i una psiquiatra! Em venen ganes de posar un parell d’ emoticons de rialla però el word no m’ ho facilita…

Acudit a banda, jo particularment gaudeixo de la comparativa entre la lògica digital i la lògica d’adaptació a la realitat quotidiana, tant diferents elles, que apliquem segons si l’ activitat és dins de xarxes tecnològiques (Facebook, Instagram, Snapchap, Twitter, en alguns sentits watsapp,…) o de xarxes socials presencials. Practico els divertimentos impagables d’ agrair que m’ enviïn pastissos pel meu aniversari que no engreixen i roses que no cal posar a l’ aigua perquè es conservin o de tractar de recordar qui és aquell amic o amiga que diu la xarxa de torn que tinc i que avui fa anys. Per contra, també agraeixo la quantitat d’ amistats que he recuperat i aprofundit gràcies a les xarxes digitals, còmodament des de casa, en sabatilles i pijama sovint, o el moltíssim que m’ha  alleujat la meva feina poder comunicar-me a l’ instant a través de watsapp o compartir arxius al núvol del Drive, o consultar fins a la sacietat a Google.

 Deixant molt clar que els dos tipus de xarxes són relacionals i tenen finalitats similars, jo encara sóc de les que practico més les segones que les primeres. Fa poc vaig sopar amb un grup de persones, vuit en total, a les que acabava de conèixer a través d’ una amiga comuna. Aquell mateix dia havia dinat en comunitat, amb unes dues-centes persones. En el primer cas, vam crear una conversa coral, en el segon, vaig  intimar amb el company de la meva dreta. És la lògica del mal anomenat cervell dret. Una lògica molt perceptiva, intuïtiva, de sentit comú i de “fer en funció del que observes”. Si contactem amb persones amables, càlides o properes, conegudes especialment, o en petit grup, especialment si és en lloc recollit i tancat per parets, ens obrim més. Si contactem amb persones fredes, crítiques o tancades a la conversa, si no coneixem als assistents, especialment en grups amplis o en espais totalment oberts, ens protegim. Aquesta lògica, perd tot el sentit a internet.  Reconec tenir amics que potser ni saludaria si me’ls trobo pel carrer i potser hi ha qui em llegeix i té amics que no coneix de res. És la frivolització de l’ amistat. En el sopar que us he esmentat, una noia va explicar que els mossos d’ esquadra fan xerrades amb nens i nenes grans i els repten a pensar què passaria si es deixessin la porta de casa oberta perquè tothom qui volgués entrés a veure’n l’interior. I que s’ imaginin ensenyant-los a aquestes persones el seu àlbum de fotos més preuat o aquelles fotos més privades. O que imaginin que els deixem a uns reporters gràfics que ens gravin i etiquetin mentre som de vacances. Esgarrifa, no?

radar emocional

Necessitem la lògica del sentit comú per contrarestar aquest mal anomenat cervell esquerre, seqüencial i racional, tremendament crític, però no ben be des del propi criteri, ja que tendeix a allunyar-se de la base emocional, que és la que està més lligada al cervell límbic i, per tant, a emocions tant adaptatives com poc agradables: la vergonya, la por, el rebuig,… Sense elles, no som adaptatius. Sense elles no som sensats o prudents. Volent defensar-nos al màxim (ens trobem cada cop més sovint a consulta casos d ‘ addicció a les noves tecnologies com a forma de contrarestar timideses o pors socials) i, en canvi, perdem el sentit del ridícul i del límit, tant necessaris per saber-nos gestionar. Perdem el radar  emocional i ens podem trobar a les xarxes tecnològiques, per exemple piulant insults o amenaces de mort que no seriem capaços de dir o actuar si passés el o la, de vegades, perfecte desconegut/da  per davant. O fent-nos fotos vergonyants sense cap alerta mental emetent senyals vermelles o exclamacions (!!!!) O passant més de dues i tres hores davant una pantalla, jugant en línia, visitant pàgines o no sabent què, sense notar les senyals sensorials evidents d’ esgotament, necessitat de moviment o d’ aliment o, molt menys, encara, els estats emocionals que oculta la pantalla, tant absorvent.

En conseqüència, estem perdent la capacitat perceptiva de detectar qui o què tenim davant i si ens convé posar-ho prop o lluny. Si insulto algú, encara que sigui a quilòmetres de distància, el poso ben prop meu! A través del vincle producte de l’ odi o de la por. No crec que siguem prou conscients dels vincles que creem en la distància, donat que  el ser humà és vinculant sempre, des de la seva necessitat d’ arrelament i de contacte, que totes i tots tant necessitem. Però, sobretot, els joves i adolescents, que quasi mai arriben als famosos 16 anys mínims per inscriure’ s a xarxes molt adultes i àmplies, on els grans mateixos els donem de model aquesta forma impune de fer i desfer relacions (ara et bloquejo, ara et desbloquejo,…)

Essent optimista i gràcies a la generositat de la llarga esperança de vida, puc dir que estic a la mitjana edat. Això vol dir que no he viscut des de sempre amb internet. Tots els meus primers estudis i relacions les he viscut de forma presencial. Em poso en el lloc de les persones de menys de 25 anys, que s’han relacionat sempre paral·lelament de forma presencial i virtual i entenc que és més necessari per elles reflexionar sobre el contacte amb un mateix i les senyals que emet. I que, pels seus fills i filles, encara serà més necessari. En canvi, la gent actualment gran que ha entrat en les noves tecnologies crec que és la que més gaudeix de les seves avantatges, ja que el seu criteri ja és força estable.

Intueixo que a les consuxarxes socialsltes de psicoteràpia cada cop rebrem més persones que se sentiran vulnerables en haver desaprès una actitud adaptativa de triar o destriar els amics “virtuals” i, per extensió, els de carn i ossos. La seguretat i la confiança són la base de les relacions constructives i, a les xarxes d’ internet, no hauríem d’ estar tant segurs com estem del que tenim davant. No parlo només de conductes clarament agressives o abusives, que d’ aquestes també n’ hi ha de presencials, sinó de la dificultat de discernir si ens convé o no ens convé “seguir” algú. On s’ estimula la fantasia i la capacitat il·lusòria, es perd criteri de realitat. De fet, avui mateix he escoltat la notícia que uns professionals han concebut una aplicació que ens ajudi a triar bé les emoticones. Lògic, ja que a l’ estar llunyans al cervell emocional, ens costa més triar l’ adequada i això ens pot portar algun malentès. Cada cop es creen i s’ hauran de crear més aplicacions per orientar-nos sobre destreses emocionals que estem desaprenent.

Per això penso que és interessant aquest exercici de comparar que faríem a la realitat tangible o una xarxa TIC. Ús imagineu algú mostrant les seves darreres instantànies pel Passeig Verdaguer a qui enxampi? O passant de taula en taula amb un petit altaveu emetent tuïts del que pensa o sent ara? O a la porta d’ un establiment de la ciutat que “segueix” recomanant-lo a qui passi? O repartint a tort i a dret abraçades o petons a tothom que el o la miri?  Em recorda relats memorables de personatges desconnectats com el fantàstic Gurb d’ Eduard Mendoza o
l’ entranyable ET,…

Cadascú sap a quan ha de limitar la seva vida digital o virtual per no perdre els sentits i el contacte propi que la presència o la pròpia consciència estimula. El nou país universal que és internet i que visitem sovint a diari ens concedeix un atreviment atractiu que enriqueix la nostra existència. L’element moderador pot ser la consciència o l’ autoconsciència i ens cal aprendre a “pilotar-la”.

 

Pilar Arbós i Aixalà

Psicòloga General Sanitària i psicoterapeuta i membre de l’ APPA

www.psicologaigualada.com

https://appanoia.wordpress.com

 

 

 

0 Responses to “Pilot Automàtic”



  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




Abril 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

%d bloggers like this: