EL SUÏCIDI ÉS PREVENIBLE QUAN ÉS VISIBLE

EL SUÏCIDI ÉS PREVENIBLE QUAN ÉS VISIBLE

Voldria presentar una xerrada organitzada pel grup de psicòlegs i psicòlogues de la comarca de l’ Anoia, que tindrà lloc a la biblioteca el proper dia 21 de maig a les 19;00h per tractar un tipus de mort sovint silenciada, un dol poc autoritat, un tipus de supervivència poc valorada i atesa.

El suïcidi continua essent noticia a nivell de xifres ascendents. Sense comptar totes les
temptatives de suïcidi, cada any 800.000 persones moren per “l’ acte de treure´s la vida
deliberadament”, segons definició de la OMS. És la principal causa externa de mort al nostre país, la primera en homes i la tercera en dones, suposant unes deu temptatives per dia i entenent que no totes són registrades. És la primera causa de mortalitat en joves de 15 a 34 anys, després de les morts per tumoració, sense comptar que en aquest col·lectiu és en que trobem més el suïcidi en fase d’ ideació o autolesió a nivell clínic.

L’ any 2017 va ser el primer d’ una dècada en el que el suïcidi no va experimentar un creixement però, aquest any passat hem tornat a tenir un repunt a l’ alça.
Malgrat que la prevenció del suïcidi és recomanada com una prioritat sanitària, el nostre país té pocs programes de tipus preventiu i cap Pla de Prevenció a nivell nacional. Com podem prevenir el suïcidi en fase d’ ideació o desig de morir? O en la de gestos auto-lesius, amenaces, abús de substàncies o conducció temerària? Què hi podem fer preventivament en fase de temptativa o suïcidi consumat? Sobretot en aquest tercer cas tenim dades objectives de a qui i quan hauríem d’ atendre i fer seguiment. El nivell d’ acceptació d’aquest tipus de mort, junt amb l’ existència d’ un bon Pla Nacional, determinen que els registres de temptativa de suïcidi i suïcidi consumat, com a mínim, siguin usats per prevenció de nous casos. A novembre de 2017, una proposta no de llei instava a crear en sis mesos un Pla Nacional de suïcidi amb mesures polítiques i plans concrets al nostre país, amb especial incidència en la població adolescent, la gent gran o persones que presenten un trastorn mental, especialment depressió, esquizofrènia i Trastorn Límit de la Personalitat, de control d’ impulsos i de conducta. Malauradament, després de l’actual final de legislatura en la que s’ han aprovat moltes lleis exprés, aquesta continua esperant al calaix.
La incorporació de psicòlegs clínics a Atenció Primària, proposada a Catalunya, ajudaria a reforçar el programa existent de codi de risc de suïcidi del departament de salut de la
Generalitat. Volem professionals sanitaris, educatius, de serveis socials i població en general formada per fer front a casos d’ ideació suïcida, autolesions o temptatives.
Actualment, és esperançador que hi hagi cada cop més iniciatives locals, especialment les
vinculades a consorcis sanitaris comarcals o agrupats, com el de l’ Osona o la del Grup GRETA, d’ estudi i tractament de l’ autolesió , on participa el consorci sanitari de la nostra comarca.
Els intents de suïcidi suposen una càrrega social, econòmica i de patiment personal
significativa per les persones, les famílies i les societats. Fem urgent el que ja és urgent, fem visible el que ja és visible, amb bones mesures transversals i coordinades d’ abordatge.

Pilar Arbós Aixalà
Psicòloga General Sanitària
Conferència a la Biblioteca Central
Tractament del suïcidi en els diferents cicles vitals
21 de maig, 19:00h

Conferència: Com entendre’ns amb les i els adolescents.

Ines

Dimarts dia 30 d’abril a la Biblioteca central…no us ho perdeu!!

El Jutge Ortuño presenta el seu llibre “Justicia sin Jueces” a Igualada

El Jutge Ortuño serà a Igualada per a presentar el seu llibre Justicia sin Jueces, on ofereix alternatives a la judicialització de la vida

Imatge Pascual Ortuño

El jutge Pascual Ortuño, Magistrat,  de l’Audiència Provincial de Barcelona, i referent a Catalunya i a  Iberoamerica en el foment de les Alternatives al litigi judicial en la resolució de conflictes, presentarà el seu últim llibre, Justicia sin jueces, el proper dilluns, 18 de març, a les 18.00 h, a la Biblioteca Central d’Igualada. Ortuño és també professor de Resolució Alternativa de Conflictes a la Universitat Pompeu Fabra. Va ser director de l’Escola Judicial Espanyola, Director General de Dret Privat del Govern de Catalunya. És també professor de màsters i postgraus en Mediació a les universitats d’Almeria, Balears, Barcelona, Complutense i Carlos III de Madrid.

El magistrat Ortuño afirma en el seu llibre que la confrontació legal i judicial no és una bona via per a la resolució de conflictes. Expressions com “Ens veurem als tribunals” o “ho he posat en mans dels meus advocats” són expressions tan quotidianes que ja no ens sorprenen, acostumats com estem a veure als diferents famosos i polítics utilitzar-les. Vivim en temps on els tribunals ho omplen tot, tant que podem parlar d’una judicialització de la societat.

Quan parlem del conflicte dins l’àmbit de la família, una demanda judicial equival a una declaració de guerra, i quan hi ha fills pel mig les primeres víctimes, i les que resultaran més damnificades, seran ells.

La nostra no és una cultura de la negociació, afirma el jutge Ortuño. A més, explica com a la pràctica diària dels jutjats i tribunals es constata com més de la meitat dels processos s’haurien pogut solucionar de forma favorable per a les dues parts amb una adequada negociació, però que no es va intentar per la falsa creença de que es podria guanyar un judici sense la necessitat de negociar res. En les cultures anglosaxones, per contra, la negociació està fortament arrelada, i la demanda judicial és l’últim pas, al qual es recorre quan tots els altres han fracassat. En la mediació són les pròpies persones que tenen el conflicte les encarregades de trobar un acord satisfactori, i el mediador les ajuda a establir el context que faci possible aquests acords, però sense treure’ls-hi el protagonisme, com passa quan hi ha una demanda judicial, on aleshores són els advocats de les parts i el jutge els qui prendran el protagonisme.

En la cultura anglosaxona la demanda judicial serà l’últim pas perquè la negociació d’una solució entre les pròpies parts sempre és mès ràpida i menys costosa, tan a nivell emocional com econòmic. A més, els acords als quals s’arriba després d’una mediació sempre es compliran millor per part de tothom, la qual cosa és conseqüència d’haver estat recolzats per les dues parts. Malgrat que en la via judicial hi hagi una sentència,  a l’hora de la veritat aquesta sempre té menys pes que la voluntat de les pròpies persones per a complir el que han acordat.

La població és víctima d’aquesta cultura del litigi, ja que els costos d’un procés judicial repercuteixen sobre els litigants quan han de resoldre un conflicte, i la inèrcia del sistema no els ofereix alternatives al judici. També ajuda al manteniment d’aquesta cultura de la judicialització la convicció popular de que “Sentència” i “Justícia” són sinònims.  Per al jutge Ortuño, i després de més de 30 anys dictant sentències s’ha de presumir que sap el que diu, són dos coses diferents. Afegeix que en la nostra cultura, qualsevol altra forma de terminació dels litigis, les anomenades terceres vies basades en el consens, no tenen el mateix reconeixement social.

En alguns casos, segueix explicant el jutge Ortuño, el dèficit en la comprensió de la metodologia de les Alternatives en la Resolució de Conflictes per part dels operadors jurídics (Advocats i jutges) està en l’origen del rebuig inicial que susciten. S’acostuma a témer el desconegut, especialment quan s’ostenta una situació de privilegi en el sistema que es pretén modificar.

La mentalitat competitiva del vèncer i guanyar és un llast important que frena el desenvolupament de la mediació, que requereix que les persones intentin imaginar-se les raons de l’altra part, que es preguntin per les causes que han motivat les discrepàncies i quines dificultats té intentar arribar a un consens. Intentar posar-se en les sabates de l’altre no té bona premsa, diu Ortuño.

  Aquest acte està organitzat pel  Grup de Treball de Coordinació de Coparentalitat de la Secció d’Alternatives de Resolució de Conflictes del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya, juntament amb l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia, i vol ser un pas endavant en la difusió i implementació de les Alternatives en la Resolució de Conflictes a casa nostra, donat que des d’aquestes entitats es creu que la  judicialització de la vida és un problema social greu.  L’acte és gratuït i obert a tothom. Cal inscripció prèvia: www.copc.cat/cursos o al 932 478 650

Molt interessant.

https://psicoterapiahumanista.es/ca/agenda-ca/93-articulos/213-nuestra-posicion-ante-el-plan-ministerial-contra-las-pseudociencias.html?tmpl=component&print=1&layout=default

 

CONFERÈNCIA: Dificultats de l’aprenentatge i fracàs escolar.

Cartell xerrada MONTSE

Dimarts, 25 de setembre del 2018 a les 19:00, a la Biblioteca Central d’Igualada.

Els trastorns de l’aprenentatge poden ser l’origen del fracàs escolar. Tot i que l’infant té un nivell normal d’intel·ligència i una adequada escolarització, hem de començar a preocupar-se si aquest no avança en cap dels aprenentatges de la manera desitjada. Cal diferenciar les dificultats / retards puntuals en l’aprenentatge dels trastorns perquè aquests si que persisteixen durant tota la vida. En aquesta xerrada exposarem les dificultats dels trastorns més freqüents durant l’etapa escolar … dislèxia, TDAH … oferint una petita pinzellada. També tindrem en compte la importància de la implicació dels pares a l’escola.

CIMG2367

Montse Martí Muñoz                           Llicenciada en Psicologia

Màster dificultats de l’aprenentatge i trastorn del llenguatge

Presidenta APPA

DIFICULTATS DE L’APRENENTATGE ESCOLAR

 

 

 

GURÚS

 

Gurú és una paraula que ve del sànscrit i significa mestre. A Orient s’ utilitza de forma habitual per anomenar un “mestre espiritual”. Com “karma” o “mandala”, forma part de paraules que s’ han colat al nostre vocabulari de forma quotidiana. El seu significat, en canvi, no s’ ha exportat i provoca recels al nostre món occidental, tant partidari de la independència, on la idea de la pròpia evolució espiritual sota les instruccions d’una altra persona més preparada es considera una gran pèrdua d’ autonomia.

A l’ Índia, és una gran oportunitat trobar algú que ens ensenyi el camí, o un tros del camí, cap a la felicitat. Els pares i mares confien l’ educació dels seus fills en algun savi espiritual. Etimològicament, guru, paraula plana en sànscrit, vol dir “el que té pes, importància”, i és qui dóna llum o treu foscor, un sherpa emocional, com li agrada anomenar-ho a un bon amic de la nostra associació, en Daniel Gabarró. La síl·laba “gu” significa foscor, mentre que “ru” significa destrucció de la foscor (llum). Gurú és qui té l’ habilitat de destruir la foscor o ignorància a través del coneixement esotèric o suprem. La paraula occidental més assimilable, seria la de savi. El savi inspìra d’ altres amb cites que mostren el seu aprenentatge.

Tenir gurus o savis inspiradors forma part de la condició humana. A occident, brandant la bandera de la llibertat, som poc avesats a que un tercer ens mostri el camí, però no dubtem, hipòcritament, a tenir ídols o gurus no espirituals: futbolistes, models, experts en noves tecnologies o autèntics xarlatans que ens venen fum. L`ànsia de trobar l’ autenticitat i les respostes a les nostres preguntes hi és igual a orient que a occident i la demanda de qui es presenta com a guru o expert és tant alta, accelerada per les facilitats comunicatives actuals i l’ augment de l’ esperança de vida, que es fa necessari distingir entre el savi i el fraudulent, moltes vegades mal anomenat guru.

Si valorem que el creixement personal tant sol·licitat en psicoteràpia és un treball que aporta llum i saber sobre un mateix a la persona, mostrant els trastorns i el caràcter que ens dificulta el nostre feliç desenvolupament, els psicòlegs també som gurus. Una de les frases que més he escoltat dins i fora de la psicoteràpia és “jo no hi crec en els psicòlegs”. Això confirmaria que en l’ imaginari de molta gent som encara sovint una opció mística o espiritual més que sanitària o mèdica. La frase s’ acostuma a dir un primer dia de psicoteràpia o atenció clínica. Després ja no es diu més, ja que la persona se n’adona que no se li demana cap creença, ni cap acte de fe, ni, sobretot, se li promet res, i, menys, amb garanties de seguretat. S’ adona la persona que a consulta s’ aplica un mètode constant enfocat en la simptomatologia i necessitats de la persona, com pot passar en una consulta mèdica. I això li acostuma a donar seguretat i confiança, aspecte clau de la bona relació terapèutica, que serà l’ encarregada de portar resultats o canvis.

Sovint les persones perdem la capacitat de saber avaluar com ens va un procés terapèutic: de vegades confiem plenament en una intervenció puntual que no aporta cap millora i no valorem algun procés que hem abandonat just mentre produïa canvis significatius. Volem les millores que tenim en ment moltes vegades i no les que ens convenen, sobretot si suposen renúncies o enfocaments de pèrdues viscudes. Això fa més difícil distingir la teràpia que cura de la que ven fum.

Aquest article pretén ser unes pinzellades a modus de guia per distingir entre el bon gurú i el gurú fraudulent, tant dins la medicina, com dins la psicologia, com dins el creixement personal. L’ objectiu és evitar tants casos de persones que es confien a professionals dubtosos que els poden ocasionar grans greuges personals, danys relacionals, en l’ autoestima, fraus econòmics,… Què podem fer per destriar entre tanta oferta variada amb tants noms emergents?

Algunes persones són més hàbils que d’ altres per guiar-se per la intuïció i les seves senyals. D’ altres són més pràctiques, més observadores de la realitat i capten evidències tangibles. Ens calen aquests criteris per fer bones avaluacions del procés terapèutic que triem o estem rebent. Totes les persones tenim sistemes per adonar-nos-en que la bona medicina és la que cura, en primer lloc, i, en segon lloc, la que reuneix alguns requisits que pretenc recollir.

* Expertesa. Ens hem d’ acostumar a traduir la saviesa i coneixement de l’ expert que escollim en formació i experiència. Acostumem-nos a demanar al professional aquestes dades. Hi ha diferents criteris que ens ratificaran la confiança que puguem tenir en el professional o savi. Per evitar disgustos convé escollir un professional amb titulació i col·legiació professional. En psicoteràpia ens cal valorar un rodatge mínim a nivell de treball personal (psicoteràpia o tractament propi), formació titulada oficial i psicoteràpia o tractament tutoritzat dels altres. Estem parlant d’ un total d’ unes 2000 hores mínimes entre tot. Si parlem d’ un alt nivell d’ expertesa, podem recórrer a la consigna de Malcolm Gladwel al llibre “Els fora de sèrie”, on defensa que 10000 hores de pràctica són imprescindibles per considerar que es domina força bé un coneixement aplicat. Això ja ens situa la persona experta en un treball mínim de cinc anys intensius, o bé deu anys més folgats, de pràctica per exercir el domini d’ una disciplina. Declinem, per tant, totes les propostes de tractament de professionals que han fet un curs de mesos o bé d’ un o dos anys amb poques hores de pràctiques, almenys si darrera no hi ha un títol universitari que l’ avali. En cas contrari, cal que assumim la responsabilitat de la manca de garanties del procés terapèutic que emprendrem i que extremem les precaucions per evitar fraus personals o econòmics importants, especialment si ens reconeixem com a persones insegures, influenciables o amb tendència a la dependència.

* Evitem el terapeuta, gurú o savi que es presenta com un assessor global per la persona, que passarà a no prendre decisions en tots els àmbits de la vida sense abans haver- lo consultat. Parlem de professionals que assessoren la persona a un nivell global, més enllà de la demanda per la que es consulta, i que creen un vincle de dependència, sovint buscat pel propi pacient.

* Fixem-nos que el professional respecti els temps i horaris acordats i no exerceixi un sistema de contacte fora de l’ àmbit professional o del decidit prèviament. Prenem precaució si té un nivell d’ intromissió en la vida personal.

* Observem que el terapeuta, savi, gurú o guia triat sigui congruent, coherent entre el que predica i el que practica. Siguem crítics amb la falta de modelatge ja que és un indicador de fraudulència del professional. La persona que ens ha de conduir a un objectiu, ha d’ haver transitat el camí per conduir-nos-hi.

* Fixem-nos en els preus, que siguin raonables o de mercat i que no hi hagin contrapartides econòmiques de sorpresa o bé demandes d’ implicació econòmica “voluntària” en projectes on ens sentim pressionats a participar-hi. O que ens demana que consumim productes naturals o farmacològics (sovint són els seus productes) de cost elevat de forma continuada

* Un bon professional té un plantejament holístic i obert a la cooperació quan el seu objectiu és honest. Si ens trobem amb un professional exclusivista, que limita la nostra confiança en altres tractaments , demana que seguim només les seves pautes i no està inclinat a coordinar-se amb altres col·legues professionals, utilitza unes arts dubtoses. Especialment, hem de desconfiar si el professional demana que limitem la comunicació amb els nostres familiars o amb les nostres persones de confiança, allunyant-nos de la nostra xarxa natural de suport. O bé si ens demana que deixem de prendre tractaments, medicacions o productes naturals que reconeixem que ens funcionen o són de provada eficàcia. O bé si ens demana que abandonem teràpies o tractaments que ens estaven funcionant. Convé que el professional proposi i no imposi, que demani permís per fer canvis d’orientació o tractament que afectaran al pacient i que ens expliqui bé el full de ruta o l’ objectiu final del criteri que aplica per poder decidir triar-lo. Recordem que el professional poc ètic procura apartar la persona del seu grup per poder debilitar-la i aprofitar-se’n. Funciona en un sentit sectari. Compartim amb les persones estimades els tractaments que anem a fer perquè entre tots fem pinya per detectar qualsevol índex d`estafa, de megalomania del professional, metge, psicòleg, guia espiritual, savi, gurú o terapeuta.

* Desconfiem del terapeuta que promet objectius difícils d’ acomplir, cobdiciosos, com l’ èxit, l abundància econòmica, la fortalesa personal il·limitada, la felicitat constant, la curació definitiva, la veritat absoluta,… Pensem que quan consultem un metge, psicòleg o terapeuta ens sentim especialment vulnerables, potser necessitats o dependents i les promeses miraculoses ens sedueixen molt . La necessitat sovint ofusca el criteri, la veueta que ens diu que alguna cosa grinyola en la promesa delirant que ens puguin fer.

Hi ha d’ altres aspectes que poden ser bons criteris d’ elecció d’ un professional que ens atengui. Convido a tots els lectors i lectores a completar la meva llista a partir de les seves experiències. Escriviu-nos explicant-nos les vostres experiències. Recordem que el professional que escollim per guiar-nos, el tipus de teràpia i els objectius aniran en funció del coneixement que tinguem de nosaltres mateixos i de l’ objectiu que pretenguem. Quan bàsicament volem fer callar els nostres símptomes o quan volem que algú es faci càrrec de nosaltres som més candidats a trobar un professional que ens ofereixi justament això. Tenim dreta a una atenció honesta i a una psicoteràpia de qualitat i CONFIANÇA.

 

PILAR ARBÓS AIXALÀ

PSICÒLOGA GENERAL SANITÀRIA

Conferència: De l’autisme i la nova categoria diagnòstica: Trastorn de l’Espectre Autista.

El proper dimecres, 23 de maig, a les 19.00 h. a la Biblioteca Central D’Igualada

Davant l’increment de diagnòstics en Trastorns de l’Espectre Autista sorgeixen preguntes. La més important és: i ara què fem? La Vanessa Postigo, psicòloga amb experiència en autisme i trastorn mental greu plantejarà una manera de tractar la dificultat de l’autista tot exposant la seva pràctica clínica. També plantejarà un debat sobre l’increment del diagnòstic dels trastorns de l’espectre autista. (TEA). La ponent treballa en diferents dispositius amb nens/es i adolescents amb autisme.  És també sòcia de l’APPA.

L’acte l’organitza l’APPA (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)


Novembre 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930