Molt interessant.

https://psicoterapiahumanista.es/ca/agenda-ca/93-articulos/213-nuestra-posicion-ante-el-plan-ministerial-contra-las-pseudociencias.html?tmpl=component&print=1&layout=default

 

Anuncis

CONFERÈNCIA: Dificultats de l’aprenentatge i fracàs escolar.

Cartell xerrada MONTSE

Dimarts, 25 de setembre del 2018 a les 19:00, a la Biblioteca Central d’Igualada.

Els trastorns de l’aprenentatge poden ser l’origen del fracàs escolar. Tot i que l’infant té un nivell normal d’intel·ligència i una adequada escolarització, hem de començar a preocupar-se si aquest no avança en cap dels aprenentatges de la manera desitjada. Cal diferenciar les dificultats / retards puntuals en l’aprenentatge dels trastorns perquè aquests si que persisteixen durant tota la vida. En aquesta xerrada exposarem les dificultats dels trastorns més freqüents durant l’etapa escolar … dislèxia, TDAH … oferint una petita pinzellada. També tindrem en compte la importància de la implicació dels pares a l’escola.

CIMG2367

Montse Martí Muñoz                           Llicenciada en Psicologia

Màster dificultats de l’aprenentatge i trastorn del llenguatge

Presidenta APPA

DIFICULTATS DE L’APRENENTATGE ESCOLAR

 

 

 

GURÚS

 

Gurú és una paraula que ve del sànscrit i significa mestre. A Orient s’ utilitza de forma habitual per anomenar un “mestre espiritual”. Com “karma” o “mandala”, forma part de paraules que s’ han colat al nostre vocabulari de forma quotidiana. El seu significat, en canvi, no s’ ha exportat i provoca recels al nostre món occidental, tant partidari de la independència, on la idea de la pròpia evolució espiritual sota les instruccions d’una altra persona més preparada es considera una gran pèrdua d’ autonomia.

A l’ Índia, és una gran oportunitat trobar algú que ens ensenyi el camí, o un tros del camí, cap a la felicitat. Els pares i mares confien l’ educació dels seus fills en algun savi espiritual. Etimològicament, guru, paraula plana en sànscrit, vol dir “el que té pes, importància”, i és qui dóna llum o treu foscor, un sherpa emocional, com li agrada anomenar-ho a un bon amic de la nostra associació, en Daniel Gabarró. La síl·laba “gu” significa foscor, mentre que “ru” significa destrucció de la foscor (llum). Gurú és qui té l’ habilitat de destruir la foscor o ignorància a través del coneixement esotèric o suprem. La paraula occidental més assimilable, seria la de savi. El savi inspìra d’ altres amb cites que mostren el seu aprenentatge.

Tenir gurus o savis inspiradors forma part de la condició humana. A occident, brandant la bandera de la llibertat, som poc avesats a que un tercer ens mostri el camí, però no dubtem, hipòcritament, a tenir ídols o gurus no espirituals: futbolistes, models, experts en noves tecnologies o autèntics xarlatans que ens venen fum. L`ànsia de trobar l’ autenticitat i les respostes a les nostres preguntes hi és igual a orient que a occident i la demanda de qui es presenta com a guru o expert és tant alta, accelerada per les facilitats comunicatives actuals i l’ augment de l’ esperança de vida, que es fa necessari distingir entre el savi i el fraudulent, moltes vegades mal anomenat guru.

Si valorem que el creixement personal tant sol·licitat en psicoteràpia és un treball que aporta llum i saber sobre un mateix a la persona, mostrant els trastorns i el caràcter que ens dificulta el nostre feliç desenvolupament, els psicòlegs també som gurus. Una de les frases que més he escoltat dins i fora de la psicoteràpia és “jo no hi crec en els psicòlegs”. Això confirmaria que en l’ imaginari de molta gent som encara sovint una opció mística o espiritual més que sanitària o mèdica. La frase s’ acostuma a dir un primer dia de psicoteràpia o atenció clínica. Després ja no es diu més, ja que la persona se n’adona que no se li demana cap creença, ni cap acte de fe, ni, sobretot, se li promet res, i, menys, amb garanties de seguretat. S’ adona la persona que a consulta s’ aplica un mètode constant enfocat en la simptomatologia i necessitats de la persona, com pot passar en una consulta mèdica. I això li acostuma a donar seguretat i confiança, aspecte clau de la bona relació terapèutica, que serà l’ encarregada de portar resultats o canvis.

Sovint les persones perdem la capacitat de saber avaluar com ens va un procés terapèutic: de vegades confiem plenament en una intervenció puntual que no aporta cap millora i no valorem algun procés que hem abandonat just mentre produïa canvis significatius. Volem les millores que tenim en ment moltes vegades i no les que ens convenen, sobretot si suposen renúncies o enfocaments de pèrdues viscudes. Això fa més difícil distingir la teràpia que cura de la que ven fum.

Aquest article pretén ser unes pinzellades a modus de guia per distingir entre el bon gurú i el gurú fraudulent, tant dins la medicina, com dins la psicologia, com dins el creixement personal. L’ objectiu és evitar tants casos de persones que es confien a professionals dubtosos que els poden ocasionar grans greuges personals, danys relacionals, en l’ autoestima, fraus econòmics,… Què podem fer per destriar entre tanta oferta variada amb tants noms emergents?

Algunes persones són més hàbils que d’ altres per guiar-se per la intuïció i les seves senyals. D’ altres són més pràctiques, més observadores de la realitat i capten evidències tangibles. Ens calen aquests criteris per fer bones avaluacions del procés terapèutic que triem o estem rebent. Totes les persones tenim sistemes per adonar-nos-en que la bona medicina és la que cura, en primer lloc, i, en segon lloc, la que reuneix alguns requisits que pretenc recollir.

* Expertesa. Ens hem d’ acostumar a traduir la saviesa i coneixement de l’ expert que escollim en formació i experiència. Acostumem-nos a demanar al professional aquestes dades. Hi ha diferents criteris que ens ratificaran la confiança que puguem tenir en el professional o savi. Per evitar disgustos convé escollir un professional amb titulació i col·legiació professional. En psicoteràpia ens cal valorar un rodatge mínim a nivell de treball personal (psicoteràpia o tractament propi), formació titulada oficial i psicoteràpia o tractament tutoritzat dels altres. Estem parlant d’ un total d’ unes 2000 hores mínimes entre tot. Si parlem d’ un alt nivell d’ expertesa, podem recórrer a la consigna de Malcolm Gladwel al llibre “Els fora de sèrie”, on defensa que 10000 hores de pràctica són imprescindibles per considerar que es domina força bé un coneixement aplicat. Això ja ens situa la persona experta en un treball mínim de cinc anys intensius, o bé deu anys més folgats, de pràctica per exercir el domini d’ una disciplina. Declinem, per tant, totes les propostes de tractament de professionals que han fet un curs de mesos o bé d’ un o dos anys amb poques hores de pràctiques, almenys si darrera no hi ha un títol universitari que l’ avali. En cas contrari, cal que assumim la responsabilitat de la manca de garanties del procés terapèutic que emprendrem i que extremem les precaucions per evitar fraus personals o econòmics importants, especialment si ens reconeixem com a persones insegures, influenciables o amb tendència a la dependència.

* Evitem el terapeuta, gurú o savi que es presenta com un assessor global per la persona, que passarà a no prendre decisions en tots els àmbits de la vida sense abans haver- lo consultat. Parlem de professionals que assessoren la persona a un nivell global, més enllà de la demanda per la que es consulta, i que creen un vincle de dependència, sovint buscat pel propi pacient.

* Fixem-nos que el professional respecti els temps i horaris acordats i no exerceixi un sistema de contacte fora de l’ àmbit professional o del decidit prèviament. Prenem precaució si té un nivell d’ intromissió en la vida personal.

* Observem que el terapeuta, savi, gurú o guia triat sigui congruent, coherent entre el que predica i el que practica. Siguem crítics amb la falta de modelatge ja que és un indicador de fraudulència del professional. La persona que ens ha de conduir a un objectiu, ha d’ haver transitat el camí per conduir-nos-hi.

* Fixem-nos en els preus, que siguin raonables o de mercat i que no hi hagin contrapartides econòmiques de sorpresa o bé demandes d’ implicació econòmica “voluntària” en projectes on ens sentim pressionats a participar-hi. O que ens demana que consumim productes naturals o farmacològics (sovint són els seus productes) de cost elevat de forma continuada

* Un bon professional té un plantejament holístic i obert a la cooperació quan el seu objectiu és honest. Si ens trobem amb un professional exclusivista, que limita la nostra confiança en altres tractaments , demana que seguim només les seves pautes i no està inclinat a coordinar-se amb altres col·legues professionals, utilitza unes arts dubtoses. Especialment, hem de desconfiar si el professional demana que limitem la comunicació amb els nostres familiars o amb les nostres persones de confiança, allunyant-nos de la nostra xarxa natural de suport. O bé si ens demana que deixem de prendre tractaments, medicacions o productes naturals que reconeixem que ens funcionen o són de provada eficàcia. O bé si ens demana que abandonem teràpies o tractaments que ens estaven funcionant. Convé que el professional proposi i no imposi, que demani permís per fer canvis d’orientació o tractament que afectaran al pacient i que ens expliqui bé el full de ruta o l’ objectiu final del criteri que aplica per poder decidir triar-lo. Recordem que el professional poc ètic procura apartar la persona del seu grup per poder debilitar-la i aprofitar-se’n. Funciona en un sentit sectari. Compartim amb les persones estimades els tractaments que anem a fer perquè entre tots fem pinya per detectar qualsevol índex d`estafa, de megalomania del professional, metge, psicòleg, guia espiritual, savi, gurú o terapeuta.

* Desconfiem del terapeuta que promet objectius difícils d’ acomplir, cobdiciosos, com l’ èxit, l abundància econòmica, la fortalesa personal il·limitada, la felicitat constant, la curació definitiva, la veritat absoluta,… Pensem que quan consultem un metge, psicòleg o terapeuta ens sentim especialment vulnerables, potser necessitats o dependents i les promeses miraculoses ens sedueixen molt . La necessitat sovint ofusca el criteri, la veueta que ens diu que alguna cosa grinyola en la promesa delirant que ens puguin fer.

Hi ha d’ altres aspectes que poden ser bons criteris d’ elecció d’ un professional que ens atengui. Convido a tots els lectors i lectores a completar la meva llista a partir de les seves experiències. Escriviu-nos explicant-nos les vostres experiències. Recordem que el professional que escollim per guiar-nos, el tipus de teràpia i els objectius aniran en funció del coneixement que tinguem de nosaltres mateixos i de l’ objectiu que pretenguem. Quan bàsicament volem fer callar els nostres símptomes o quan volem que algú es faci càrrec de nosaltres som més candidats a trobar un professional que ens ofereixi justament això. Tenim dreta a una atenció honesta i a una psicoteràpia de qualitat i CONFIANÇA.

 

PILAR ARBÓS AIXALÀ

PSICÒLOGA GENERAL SANITÀRIA

Conferència: De l’autisme i la nova categoria diagnòstica: Trastorn de l’Espectre Autista.

El proper dimecres, 23 de maig, a les 19.00 h. a la Biblioteca Central D’Igualada

Davant l’increment de diagnòstics en Trastorns de l’Espectre Autista sorgeixen preguntes. La més important és: i ara què fem? La Vanessa Postigo, psicòloga amb experiència en autisme i trastorn mental greu plantejarà una manera de tractar la dificultat de l’autista tot exposant la seva pràctica clínica. També plantejarà un debat sobre l’increment del diagnòstic dels trastorns de l’espectre autista. (TEA). La ponent treballa en diferents dispositius amb nens/es i adolescents amb autisme.  És també sòcia de l’APPA.

L’acte l’organitza l’APPA (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

El que fa bullir el grup de whatsapp de la nostra associació

 

El  grup de whatsapp de la nostra associació bull cada vegada que una notícia d’interès social acapara els titulars de diaris i noticiaris: Atemptats de Barcelona, 1 d’octubre, Sentència del cas La manada. Aleshores algunes veus dins el grup reclamen que els psicòlegs, com a col·lectiu, i la nostra associació, com a organització concreta d’aquest col·lectiu, ens hauríem de posicionar respecte aquestes qüestions. La psicologia té molt a dir respecte a molts temes, però crec que el repte és sempre, i no només per a la psicologia, explicar les complexitats de de les coses de manera entenedora, sense recórrer a la simplificació com malauradament veiem sovint. I evidentment sense recórrer al partidisme, com veiem encara més sovint, la qual cosa no vol dir no prendre part, però sí poder-la deixar de banda i enlairar-se per captar la totalitat sense massa contaminació. I d’això els psicòlegs sí que en sabem, o almenys hauríem de saber, ja que és part essencial de la nostra professió, almenys de la de psicòleg clínic, el saber-ho fer.

Delimitant una mica més el tema, parlaré dels conflictes entre pobles, o nacions, i no és pas que vulgui parlar de manera genèrica per obviar parlar-ne del que actualment enfronta a Espanya-Catalunya, sinó que recentment he tingut accés a una sèrie de conferències que el músic jueu Daniel Barenboim ha fet per a la BBC al respecte, i que considero magistrals. Utilitzant el símil d’una orquestra i el que és necessari perquè soni bé, explica conceptes que paga la pena repassar. És potser per això que Barenboim, juntament amb el professor Palestí de la Universitat de Columbia Edward Said va crear fa uns anys una orquestra formada per àrabs i jueus. Preguntats pels motius pels quals ho van fer, Said contestà que van assumir “que la ignorància no és una estratègia per a la supervivència a llarg termini”. És a dir, que pretenien que mitjançant el contacte entre músics àrabs i palestins els uns arribessin a conèixer als altres. No és un objectiu gaire ambiciós, podria dir algú, però això depèn amb l’òptica amb que és miri. No sé si va ser Orwell qui va escriure que en qualsevol conflicte la primera víctima és sempre la informació. En comptes d’aquesta, la propaganda és fa la reina de la situació. Cada bàndol aleshores recorre a la posició més extrema del contrari per il·lustrar precisament el seu extremisme, presentant aquest exemple extrem com la posició representativa de l’adversari.

Quantes vegades ens llevem escoltant les cròniques de Jiménez Losantos o de la Cope? Malgrat estar sintonitzant mitjans de comunicació de casa nostra. Quantes vegades ens han posat aquests mitjans les imatges del “a por ellos”?, i les que ens queden.  Evidentment que els mitjans de l’altre bàndol fan el mateix, i hom està temptat de dir que molt més, però més val deixar-ho així. El que és cert és que al final no ens arriba la realitat mitjançant els medis de comunicació, ja que públics o privats, no estan servint a aquesta funció, que és la principal que se’ls suposa, sinó a d’altres menys filantròpiques. Al final acabem veient que els mitjans, en comptes de comunicar-nos, ens separen.

Prometo que si algú se li acut iniciar una campanya al change.org promovent utilitzar a partir d’ara la denominació “Mitjans de separació” per referir-se a les cadenes de radio, TV, diaris, etc, tindrà el meu recolzament.

música.jpgPerquè a les coses se les ha de denominar pel seu nom, i respecte això els psicòlegs sí que estem conscienciats. És a dir, que conèixer a l’altre no és una cosa tan senzilla com podria semblar a priori. Per conèixer a l’altre, hem d’estar en contacte amb ell i punto, si se’m permet l’expressió. No val que un tercer ens en faci cinc cèntims, o ens faci una explicació detallada. Això no serveix per conèixer-lo. Hem d’estar en contacte amb ell. Per tant, aquests músics àrabs i palestins que pertanyen a una mateixa orquestra han de passar moltes hores junts, han de tocar junts, treballar junts. La possibilitat pel coneixement mutu s’estableix així veritablement. ¿Però és aquest contacte, tot i que necessari, condició suficient per a que s’estableixi el coneixement mutu? Barenboim ens diu que no, però “pot despertar la curiositat, i després potser el coratge, per a escoltar la narrativa de l’altre i acceptar la seva legitimitat”

I aquí comencen les analogies amb una orquestra filharmònica. Mentre l’orquestra toca, cada músic ha de fer dos coses fonamentals per a que la música del conjunt soni bé, i a més a més les ha de poder fer de manera simultània. En primer lloc ha de saber  expressar-se, perquè altrament no està contribuint a l’experiència musical del conjunt, però a la vegada és imperatiu que escolti als altres instruments, i que entengui el que estan fent, perquè si no el conjunt també es ressentirà. És totalment impossible que una orquestra faci bona música si els seus components no poden fer bé aquestes dues coses a la vegada: expressar-se i escoltar.

Arribats a aquest punt Barenboim ens explica la diferència entre poder i força. El poder es basa en el control i en explotar les debilitats de l’altre. El símil és quan en una orquestra els instruments “forts” (trompetes i trombons) tapen als altres impedint que s’escoltin. La peça que està interpretant la orquestra  aleshores té poder, però no força. Quan pel contrari, els trombons i les trompetes sonen amb un volum suficient com per que els altres instruments siguin escoltats, instruments que potser estan tocant en contrapunt, és a dir, amb altres veus, aleshores el conjunt té força, perquè les diferents veus generen la tensió que li confereix la força a la peça musical. Per a que això succeeixi, és necessària la transparència, és a dir, la possibilitat que tots els instruments siguin escoltats. És així com tots poden arribar a la seva màxima expressió, conferint-li d’aquesta manera força al conjunt: precisament perquè tots els instruments sustenten l’expressió plena dels demés. Però per que això succeeixi és bàsic que a una orquestra tots escoltin (els trombons i trompetes per a no tocar amb més volum del que taparia als demés) i s’expressin ( els instruments més “delicats” han de ser decidits i no amagar-se darrere la seva delicadesa).

Jose Fernández Aguado

Psicòleg especialista en psicoteràpia (EFPA), Psicòleg General Sanitari i Secretari de l’APPA

EnDolç: Una visió del dol al llarg de totes les etapes vitals

Xerrada el proper dijous dia 19 a les 19h a la Biblioteca Central d’ Igualada.

Entendre, detectar i normalitzar els processos de dol i mort ens pot ajudar a viure des d’ una altre perspectiva.

Sovint, en la nostra societat i cultura, posem més atenció a allargar la vida que a viure-la i oblidem que la mort en forma part de manera constant,  oferint-nos les eines per a una vida més plena i conscient. Veurem, des de la infància fins la vellesa, aquells dols habituals, els atípics i no reconeguts, les fases i posibles recursos d’ acompanyament en cas Cartell xerrada EnDolçd’ una pèrdua.

cd1c9699-1e3f-4370-b9cc-ea019bb5ea40.jpg


Desembre 2018
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  
Anuncis